Rossinyolet: The three first steps.

Divendres 15/11

Després d'una setmana intensa de xerrades sobre el projecte Rossinyol, havia arribat el moment de conèixer el meu mentorat. A la festa inicial cada mentor va conèixer el seu petit Rossinyolet o no tant petit per alguns. Jo ja sabia el nom de la meva mentorada i just al veure entrar una noia, petita i tímida, acompanyada de dos noies més grans i amb vel, vaig saber que aquella era la Salma. El primer instant de relació amb ella va ser bastant incòmode. Les seves acompanyants, la seva germana i cosina, van trancar el gel per ella. Vam parlar en general del que li agrada a la Salma. La primera idea que vaig treure és que tenia moltes ganes d'aprendre. Li agrada molt l'escola i té expectatives de futur. Em van donar el número d'una altra cosina, la Malika, per posar-me en contacte i poder concretar dia i hora per cada quedada entre jo i la Salma. No va ser eufòric ni molt emocionant la primera trobada, però era el principi d'un llarg camí. 

Dissabte 23/11

Durant la setmana em vaig posar en contacte amb la Malika, d'una manera molt amena i simpàtica vam quedar pel dissabte a la tarda. Em va confessar si podria acompanyar-nos la germana de la Salma ja que al ser el primer dia tenia molta vergonya. No li vaig posar cap impediment, perquè entenia que al ser el primer dia, la sensació pot causar respecte. 

Era dissabte a les cinc i havíem quedat als Ametllers, prop d'on vivia ella. Un cop els tres junts, els hi vaig comentar d'anar a un bar ja que feia molta molta fred. Em van negar el cap les dues alhora. Tenia planificat què fer exactament durant l'estona que ens veuríem per la tarda. Vaig insistir perquè sincerament preferia parlar en un lloc calent que no anar fent voltes al poble amb el vent que feia. Vam anar al Cafè de la Vila. Vaig tornar a insistir perquè demanessin alguna cosa, però em van negar amb el cap també. Així que mentre jo em prenia el meu te, vaig començar la ronda de preguntes. Era o preguntar o el típic silenci mort i incòmode. Per cada resposta que obtenia de la Salma, m'anava fent a la idea de quines coses li podrien agradar. No té cap interés amb els animals, excepte els cavalls. Li agrada nedar, patinar amb el seu patinet i anar al parc. Vol ser matemàtica ja que les adora i en sap molt. A mesura que anava passant el temps, la Salma s'anava deixant anar, sempre però, amb aquella timidesa que no acabava d'anar-se'n. La pobra germana no deia res. Més tard vaig comentar-li d'anar a Can Genis per veure si feien alguns tallers els caps de setmana i poder-hi anar-hi junts. La conclusió va ser que no, que només feien coses per a joves. Així doncs, vam decidir caminar ja que no sabíem que fer. Vaig comentar-li mil cops a la Salma que si volia fer alguna cosa m'ho digués que no passava res. Al final, em va dir d'anar a Can Mario a veure la torra. Vaig sospirar per dintre, perquè realment no sabia que fer, feia molta fred i la meva idea era xerrar a parlar el primera dia. Però al ser tant tímida va fer que la xerrada del bar dures mitja horeta. Vam anar a Can Mario empesos pel vent. Un cop allà vam veure la torra i vam fer unes quantes fotos. Al passar per darrera de la torra, vam veure la Fundació Vila Casals, museu contemporani. A la Salma li va agradar el que hi havia a dins i vam entrar tot convençuts, almenys evitaríem el fred gelat de Novembre. Vam veure dues exposicions a dues sales diferents. Allà vaig poder comprovar que a la meva mentorada li encanta observar, veure, conèixer, és curiosa. No tenia ni idea de quina exposició era, però li vaig anar explicant de què estava fet cada quadre o escultura a partir de la informació que hi havia. Estava molt interessada. No enteníem el significat d'aquell art poder, però això no ens va impedir passar una bona estona i veure coses que no són del nostre dia a dia.

Era tard i fosc quan vam sortir. Les vaig acompanyar a casa. Abans de dir-nos adéu vam quedar pel dissabte, però aquest cop, pel matí, així no es faria fosc. Vam comentar la idea d'anar al Museu del suro i ens va agradar, així que ja sabien que fer la setmana següent. 

Dissabte 30/11

Ja era dissabte, i la Salma i jo vam quedar a les onze als Ametllers com la setmana passada. Queien quatre gotes, semblava que el temps no ens volia donar un respir entre la pluja i el vent de l'altre dia. Però sense por ens vam dirigir cap al Museu del Suro. Aquest cop érem només jo i la Salma. Mentre caminàvem, anàvem parlant del que havia fet a l'escola. Tot i que crec que encara falta molt perquè la Salma i jo tinguem una relació de confiança, a poc a poc aquesta es va fent més forta. No té tanta vergonya al parlar-me i somriu més. Crec que s'ho passa bé. Em va fer molta gràcia perquè em va comentar tot il·lusionada que havia fet una figura al col·legi pel pessebre i que a informàtica feia les taules de multiplicar i després jugava. És una nena molt llesta. Si segueix així, crec que pot arribar lluny, i si puc, l'ajudaré a que aquest any almenys tingui la suficient confiança perquè pugui aprendre tot el que vulgui.

Vam entrar al museu, i ho vam veure tot, les màquines, els tipus de suro, tot el que feien amb aquest material, etc. Ens vam entretenir molt mirant pel microscopi els diferents tipus de suro. Va ser molt divertit. També vam pintar dibuixos que hi havien allà. Els dos vam escollir pintar un arbre i la Salma se'ls va quedar com a record.

Seguidament, sortint del Museu vam anar a la Biblioteca. Havia portat un llibre, relativament nou, que explica amb un conte per a nens el procés del tap de suro. Vam entrar i ens vam asseure a llegir. Vaig quedar impressionant de la lectura que va fer la Salma. Només porta tres mesos i llegeix molt bé. Li costa entendre algunes paraules, però la idea general l'agafa molt astutament. 

El matí s'havia acabat, ja era hora de dinar. Vaig preguntar-li si volia anar a casa a dinar o estar una estona més a la Biblioteca. Em va contestar que en aquella hora, a la una, ja començaven a dinar. Així que la vaig acompanyar a casa. Mentre estàvem de camí, m'anava dient que volia conèixer i veure tots els racons de Palafrugell. Quan vam arribar, li vaig comentar que el pròxim cap de setmana no podia quedar ja que estaria a Barcelona però que faria tot el possible per quedar divendres per la tarda. Crec que ho va entendre, perquè moltes vegades quan parlo mira altres coses i no a mi, és graciós. Com que va semblar que havia quedat clar, ens vam dir adéu desitjant els dos, la pròxima aventura. 

Em sembla que mica en mica podrem fer moltes altres coses, i que el Rossinyol promet molt. El segon dia ha estat molt satisfactori i he sortit molt content. Hem parlat molt i ens ho hem passat molt bé els dos.